“Mira, Sento, un cotxe de fill de puta”

E. CERDÁN TATO

Me’l vaig trobar, al mas del Toni Miró, a Sopalm, a principi del setembre últim. I va ser una festa dins de l’altra: la dels seixanta anys de Miró, que celebràvem aquella nit. Feia molt de temps que no ens véiem, des que se’n va anar d’Alcoi a Molins de Rei, per raons professionals, encara que, segons crec, i així ho vam comentar, va haver-hi alguna trobada esporàdica i fugaç en algun acte, en alguna exposició, en alguna conferència. El cas és que vaig recuperar Sento, després de tant. Encara que certament no havíem deixat d’estar presents l’un de l’altre de manera impersonal, a través d’un dibuix, d’una pintura, d’una audàcia de color, d’un llibre, d’un article, d’una salutació d’un amic comú. Per descomptat, li porte avantatge, perquè li veig la seua obra gràfica tots o quasi tots els dies diverses vegades i sempre hi trobe una cosa nova: un matís, un escorç, un inesperat llaç de llum en la tardor. No sé si recordarà aquelles tres proves d’artista que em va regalar, no recorde ara quin any, però si que va ser quan allò del grup plàstic Alcoiart, amb Miró i Mataix. Han passat ja uns quants mesos des de la nostra ultima trobada a Sopalm, però no fa encara molt vaig rebre, tal com em va prometre, catàlegs i informació sobre la seua plàstica més recent i on tanta llibertat continua bufant amb el vigor que la caracteritza. “El meu subconscient”, em confessa en un fragment de la seua carta, “deu estar saturat de tanta guerra i tantes mentides, per les quals camina el món, perquè de sobte em naixen quadres com a crits”. I m’adjunta unes fotografies de la sèrie Crits, del 2004, que són estremidores en la seua actualitat més contundent i en la seua resolució estètica: aqueixos rostres crispats expressen dolor, angoixa, por, ràbia, en front de la barbàrie del poder i del capitalisme que ho maneja impunement; aqueixos rostres són una denúncia feroç de tanta carnisseria, de tanta infàmia, de tant i tan despietat pillatge; aqueixos rostres tenen les boques desencaixades pel crit que arranca del fons de la terra, i els ulla tancats al paisatge desolat que se’ls ofereix. I, entre aquests, el Crit de l’Ovidi, del seu amic Ovidi Montllor, al mig d’una fogonada de claredat. Ovidi Montllor va escriure l’any 84, de Vicenç Masià, Sento, i de la seua exposició: “Que el Sento és un artista plàstic d’una molt gran categoria, i que la seua obra és reconeguda internacionalment, és una cosa de la qual tindran notícia tots llegint aquest catàleg. Jo el que faré serà donar-los punts d’apropament a la seua màgia pictòrica”. I Muñoz Cantos, comentarista d’art, ha dit més recentment amb gran encert: “Si en les formes, hi arrisca, en el color, la gosadia hi és total, té aqueix do que tenen uns pocs privilegiats, d’emprar amb encert les gammes més dispars, amb la seguretat que el resultat cromàtic serà òptim. Coneix totes les regles, precisament per poder transgredir-les, és l’heterodox conscient, l’artista sense límits al qual l’obra, en les seues pròpies paraules, ‘li va eixint’, i nosaltres hem d’alegrar-nos que aqueixa obra ‘li vaja eixint tant bé’’’. D’Alcoi a Molins de Rei, al Baix Llobregat, Sento ha posat en peu una obra tremenda, lúcida i crítica del nostre temps i per sempre. Quan pot, torna a Alcoi i recorda coses així: “Cap a l’any cinquanta-cinc, tot caminant pels carrers d’Alcoi, l’Ovidi Montllot, en veure un cotxe esportiu comentava al sento: ‘Mira, Sento, un cotxe de fill de puta’. No hi havia discussió. Era l’insult de l’opulència de la penúria de la postguerra. Poc intuíem com anys després la societat ponderaria el tipus de llest i espavilat, capaç de fer diners, no importa a costa de què ni de qui”. I, ara com llavors, Sento col·loca els poderosos, els corruptes, els genocides, en la picota del seu compromís, del seu talent i del seu art.

 

A pàgina principal A pàgina principàl