EL MEU SENTO

El Sento que jo conec des dels tretze anys, el que he seguit al pas del temps, el que he estimat i estime, el que em trobe de tant en tant, i parlem i riem o plorem i amb qui, sobretot, parlem d'Alcoi, dels nostres racons i de les nostres ràbies i dels nostres desigs utòpics,- del nostre anarquisme ben entès, però mig aigualit per manca de «praxis», que no de cor, de cap i de sang; i moltes coses més que jo diria de nosaltres, aquest és el meu Sento.

Que el Sento es un artiste plàstic d'una molt gran categoria, i que la seua obra es reconeguda internacionalment, es una cosa de la qual ja tindran notícia tots llegint aquest catàleg. Jo el que faré serà donar-los punts d'apropament a la seua màgia pictòrica.

El Sento, per exemple, esquartera cossos de dona i els prohibeix amb barres o bé els embena amb gasses, que és una altra forma de barra prohibitiva o malaltissa, o, en definitiva, ens crea un sentiment repulsiu, que comptat i debatut, és aquell absurd en el qual ens han educat i encara ens eduquen. Així mateix, desplega al voltant dels cossos regles i cintes mètriques (la mesura segons la qual..., aquella de què tant ens han parlat, i ens parlen, quan es tracta del sexe). Però també ens hi fica un as de pòker (la sort de ... ), o un cap de tigre (la forca animal ... ),o una corda (el funambulisme quotidià ... ), o fletxes indicadores (allò que ens reprimeix ... ), o lletres soltes (totes aquelles paraules que voldríem expressar a les persones desitjades però que ens cal silenciar-les, o mig rosegar-les i que, a tot estirar, iniciem ben tímidament (vol... G... etc ... ). El Sento, per exemple, despella conills i ens ho mostra com un afer quotidià, normal: tot i que ara el conill ja es compra pelat a la botiga. I això que és tan normal i conegut, se'ns presenta com repulsiu, dur, difícil d'acceptar. Podríem jugar a fer comparacions: conill, sinònim de covard, mamífer rosegador. Molt usat en l’experimentació bacteriològica. Pelar un conill, així com també pelar una persona com un conill, etc. A mi, però, m'impressionen molt aquells quadres on el tros de conill elegit pel Sento, és d'una clara semblança amb el cos humà. On el sinònim de covard ens pot apropar a persones. On s'endevina un interès per saber què hi ha darrere les coses, què hi ha sota un vestit, un abric, un capell, uns pantalons... etc.

El Sento, per exemple, també vol saber què hi ha dins el cap de les persones embenades, amidades, aconduïdes, manades, ordenades a... El Sento, per exemple, ens provoca en coses que, de tant conegudes, ja no les coneixem en llur ple sentit. Els ous. Caure la bava. Pardal mort. Taques. Gargots.

El Sento, per exemple, ens mostra la repressió nacionalista en un quadre on la timidesa piromàntica és d'una educació mesuradíssima. I, això no obstant, no és que hagi pervingut a ser nacionalista per qüestions de moda. Em remetré a fa molts anys quan, juntament amb Antoni Miró i Mataix, va fundar el grup plàstic ALCOIART.

Així, doncs, ens trobem davant d'un artiste que, amb la seua obra, ha estat i està (davant la societat en la qual li ha tocat de viure), en una posició crítica, constructiva i humanista. Un artiste que, per mitjà d’una gran tècnica s'apropa contínuament a les nostres misèries, per tal de fer-nos-en conscients i superar-les. Un artiste que ha fugit de «muses» i d'aristocràcia de la bellesa. Un artiste que, molt em pense, segueix essent el «llanderet d'Alcoi», i que, quan ens vam conèixer a la classe de dibuix de la «Escuela Industrial», jo era el més indisciplinat dibuixant de la classe, i treballava de canonaire.

El Sento és persona i artiste que diu sempre la veritat. I això mai no es perdona. Ni amb «Democràcia», ni encara molt menys amb Dictadura. Les veritats mai no han estat ben vistes pels governs en el poder. Ell, però, té aquella filosofia tan casolana com universal d’allò de «canyaeta, peixet!». Ja m'enteneu.

Ovidi Montllor - 84

liniblau.gif (91 bytes)

 

A pàgina principal A pàgina principàl